Per primer cop em vaig trobar un Anisakis al plat, tot menjant uns talls de rap que m’havia endut a la feina en un tàper. Tot i que només en vaig trobar un, vaig llençar tot el peix. No em vaig voler arriscar, tot i que ben cuinat no hi ha d’haver problemes. Abans de llençar el peix vaig fer algunes fotos, aquest cop utilitzant el telèfon mòbil, o sigui que no són de molta qualitat. Vaig acabar d’extreure’l utilitzant un escuradents, així també us en podeu fer una idea de l’escala.

És curiós que els humans som portadors accidentals d’aquest paràsit, no ens necessita per a reproduir-se, però ens afecta en menjar peixos o cefalòpodes infectats. De fet, no ens mengem el cuc adult, sinó el seu tercer estadi larvari.

El cicle és el següent: els ous que suren lliurement són menjats per petits crustacis (aquí el cuc està en els seus primer i segon estadi larvari), després els crustacis són devorats per peixos i cefalòpodes (tercer estadi larvari), i finalment en mamífers marins les larves evolucionen a la seva forma adulta. El cuc s’instal·la al sistema digestiu d’aquests mamífers, i a través de les femtes escampa els ous a l’aigua i torna a començar el cicle.

Quan ens fa mal l’Anisakis, és perquè s’adhereix a la mucosa de l’estómac i secreta substàncies que ens produeixen la reacció al·lèrgica. Les recomanacions són congelar i coure bé el peix abans de menjar-lo.